Va ser un 1 de novembre. Concretament l’1 de novembre de 1997, sí, ja fa més de 10 anys...

El primer i últim Barça - Madrid que en Quico es perdria... però valdria la pena malgrat que nosaltres, en aquell moment, no ho sabíem, tot i que potser sí ho intuíem.

Sí senyor... aturats davant de casa, dins d’un 127, tot un clàssic, mentre se sentia a la gent cridar a casa seva per les ocasions d’un i altre equip... el nostre primer petó.

Ja ha plogut des d’aquell dia, però la il·lusió és la mateixa. De fet, és diferent, ha crescut tant que hem decidit casar-nos, i el 127, sortosament, ha passat a millor vida...

Deu anys i mig, més d’un terç de les nostres vides. El temps passa volant, especialment quan estàs amb qui vols estar, ben acompanyat, passant-ho bé, sent feliç.

Què més podem dir-vos de nosaltres que no conegueu! Hi ha tantes coses, tants moments... Només voldríem deixar palesa la il·lusió amb que emprenem aquest camí per mitjà d’un text que resumeix el que qualsevol de nosaltres hauria d’aspirar a la vida, per molt que la decadència del temps ens espatlli, que no és res més que tenir al teu costat a la teva poma escollida.

LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,
 mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida 
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

1906 - Els Fruits Saborosos, Josep Carner

PS: Pels més joves... podeu veure el que és un 127 aquí